dimarts, 27 de maig de 2008

Iniciativa no sap cap on va

Passat present i futur
Aquestes setmanes estem vivint una època complicada políticament parlant. La majoria dels partits catalans tenen els seus Congressos a tocar, a l’estiu o la tardor, i el moviments i posicionaments entre líders cada cop són més ràpids, punyents i demolidors. A tot això si suma la ressaca d’un procés electoral recent (el 9M) que ha portat conseqüències importants a totes les forces. Iniciativa per Catalunya és una de les formacions exemplificadores d’aquest moviment d’arenes. És un dels partits que ha sortit més mal parat del procés electoral, tot i que no fan autocrítica (gran error) i asseguren, tal i com apunta Joan Herrera, que el resultat depriment ha vingut “bàsicament per el vot de la por al PP”. També han rodat caps, el més visible és el d’Imma Mayol sortint de número dos de l’Ajuntmanent de Barcelona. El problema però és que el partit no sap per on ha d’anar i si segueixen amb l’actitud d’ara els propers mesos no resoldran aquest dubte.

El dit a la nafra; la sequera
Aquesta confusió de direccionalitat de partit i objectius a assolir, si suma la pressió mediàtica que eviden
cia les divergències entre líders amb qüestions fonamentals com la gestió de la sequera. És més, el problema de l’aigua està servint per desgastar dia si dia també la credibilitat de la cúpula i empènyer als líders locals a apartar-se de les tesis del propi partit. La nefasta gestió de Francesc Baltasar, conseller de mediambient, amb els problemes de falta d’aigua és un dels grans càncers d’Iniciativa. El mutisme i el guardar la roba del president del partit Joan Saura és l’altra gran error. L’únic dirigent potent és el portaveu al Congrés Joan Herrera, que tot i estar fet pols pels resultats assumits a les eleccions generals, està donant la cara dia si dia també a mitjans de comunicació i a Madrid intentant ventilar la desorganització del partit.

Embolica que fa fort
Un dels altres grans drames d’Iniciativa és la dependència amb Esquerra Unida i Alternativa. Fa tem
ps que lluiten plegats per acumular més vots i augmentar el poder i incisió als governs del nostre país. A la vegada però, aquesta unió de forces se’ls hi ha posat en contra. El fracàs estrepitós d’Izquierda Unida en l’últim procés electoral ha forçat que els dos grups no es puguin deixar de la mà. A Iniciativa per sort, no els passa com a Esquerra Republicana on els líders del partit s’esbatussen obertament apujant el to cada dia més. Iniciativa no sap el que vol. Li falten cares noves que liderin el partit sí, però sobretot una renovació profunda ideològica. Ara tenen uns mesos per reflexionar abans del Congrés del partit de la tardor. A veure si les vacances d’estiu els airegen, s’inspiren per organitzar-se amb cara i ulls i aprenen a saber cap a on han d’anar.

Ser feliç al segle XXI

Tendéncias de la Vanguardia
En la societat occidental actual les persones cada cop tenen més dificultat per ser felices. Tal i com publicava ara fa uns dies la secció de “Tendéncias” de la Vanguardia, aquest fet ha impulsat la creació de les empreses de coaching o placement al nostre país. En els darrers 30 anys han anat augmentat les consultories catalanes que es dediquen a donar les claus a empresaris i treballadors perquè siguin feliços.

Factor Placement
L’empresa Factor Placement que dirigeix Josep Maria Mató és la pionera en aquest àmbit a Barcelona i ha importat els ingredients per aconseguir-la d’empreses nord-americanes. L’èxit és absolut i no és estrany. Els catalans tenim una tradició empresarial important i és evident que com a conseqüència no sapiguem, en general, separar la nostra vida privada de la professional.

La importancia d'empreses d'aquest tipus
Amb la presència d’assessories d’aquest tipus que t’ajuden a equilibrar les aspiracions professionals, amb les familiars i personals s’ha trobat una molt bona solució a aquest problema. No ens ha de fer por assumir que nosaltres mateixos no podem arribar a ser feliços. La societat occidental s’ha complicat de tal manera que elements bàsics per estar contents com els amics, la llibertat i la reflexió personal, al segle XXI, no tenen cabuda i hem de buscar noves solucions.

La "propalestinitat" dels catalans















El president dels Estats Units, George Bush, vol acabar el seu mandat tancant el conflicte arabo-israelià. Aprofitant els seixantè aniversari de la proclamació
d’independència d’Israel en mans de David Ben Gurion, Bush s’ha desplaçat a la zona, ara fa dues setmanes, pronosticant un escenari de pau al Pròxim Orient. Aquesta presumptuosa fita és el gran caramel que, des de fa anys, els presidents nord-americans persegueixen. Bill Clinton va intentar més d’una vegada fer de mediador al llarg dels 8 anys de president i, tot i quasi aconseguir-ho, no se’n va sortir. Tot fa pensar per tant, que George Bush tampoc deixarà la Casa Blanca amb un acord, o una primera conclusió, que permetrà apagar el gran polvorí de la zona en els propers mesos o anys.

Conflicte d'abast interncional
Un dels motius d’aquesta impossibilitat resolutiva és que el conflicte s’ha convertit amb una confrontació ideològica d’abast internacional. A
mb el pas dels anys les principals potències mundials han incidit de ple en la lluita i, paral·lelament, s’han anat creant diverses tesis al respecte a tot el món occidental. Una de les més cridaneres és la que va plantejar Samuel Huntington amb la publicació del llibre “xoc de civilitzacions” on afirmava que no hi ha cap possibilitat de trobada entre el món occidental i el món àrab. Darrera de tot això però, introduïa la idea del fanatisme islàmic. Aquesta premissa la va recollir George Bush que al llarg del seu mandat ha agafat alguns països àrabs com a diana a combatre, argumentant que són “enemics reals dels Estats Units i el món occidental”. Aquest odi cap al món àrab va acabar de prendre força amb els atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 a les torres bessones de Nova York.


Espanya antisemita

Davant d’aquest escenari Catalunya no s’ha quedat parada. A l’anti-americanisme que es respira al país si ha sumat el rebuig històric dels catalans, i espanyols, cap als jueus. Uns dels directors de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària de Madrid, Jesús A. Núñez Villaverde, defineix el se
ntiment espanyol com “anòmal, contaminat per una inefable combinació d’estereotips infundats, ignorància i judicis de valor crítics”. Els historiadors medievalistes i d’història moderna asseguren que la petjada de l’expulsió dels jueus l’any 1492 ha quedat com una ferida oberta i que sobre aquesta base, s’han construït posteriorment imatges de conspiració com la“judeo-maçònica” defensada pel règim de Franco, o la idea del suposat poder amagat dels jueus de voler governar el món.

Els catalans...
Els catal
ans tendim a defensar la causa palestina. Els experts conclouen que el conflicte es viu com a llunyà però l’herència antisemita ens fa apropar a l’altra bàndol. Tal i com apunta l’últim número de Le Monde diplomatique “no cal saber res; només cal veure la quantitat de joves que porten la kufia palestina i sabrem què pensen els espanyols del conflicte àrabo-israelià el mes que es compleixen 60 anys de la creació de l’estat d’Israel”. Un altra exercici que serveix per visualitzar la postura dels catalans en aquest tema, és l’impacte rotund de documentals com el “checkpoint” de l’israelià Yoav Shamir, que mostra com viuen cada dia els palestins els més de 600 punts fronteres controlats per l’exèrcit israelià. El sentiment “propalestí” s’escalfa encara més i acaba de reafirmar la “propalestinitat” catalana del conflicte.

dilluns, 12 de maig de 2008

La política només interessa als periodistes…

Com és en Víctor?
El meu amic Víctor és periodista i treballa a una de les ràdios més importants que hi ha actualment a Catalunya editant l’informatiu del migdia. Crec que és un bon periodista, jo escolto el seu informatiu i m’agrada molt. A més considero que en Víctor té molt bona veu. En el seu informatiu li agrada tractar temes de pura actualitat però també inclou aquelles notícies que els altres mitjans de comunicació mai toquen. L’altra dia per exemple, explicava que hi ha un tipus de xocolata feta només pels diabètics, o que només un 10% dels jutges catalans saben parlar català.

Tot i així, en Víctor fa el que fan TOTS el periodistes, prioritza la informació política per sobre de tot. Considera que és de suma importància, per exemple, que Convergència i Unió allargui la mà al PSC per fer front comú a les polítiques que venen de Madrid. O que Esquerra Republicana defensi unes tesis com a membres del govern català i unes altres com a partit. O que Montserrat Nebrera digui obertament que no deixarà la política si perd les eleccions per presidir el PP català en el proper Congrés que el partit ha organitzat per l’estiu.

El "totem" Montilla
L’últim cas fulminant de devoció, d’en Víctor i dels periodistes, cap a les notícies polítiques és el d’aqu
est cap de setmana. Dissabte el president de la Generalitat José Montilla obria la caixa dels trons publicant un article al diari El País on demanava obertament al PSOE que NO ajornés el debat del nou model de finançament autonòmic. Aquest dissabte a més plovia, i molt. Tot Catalunya estava pendent d’aquest fet i amb la situació de sequera que viu el país que plogués era l’altra gran tema del dia. Entre Montilla i ploure en Víctor va optar per obrir l’informatiu amb els dos temes.

Va ser encertat donar la mateixa importància a una notícia que l’altra?
Jo perso
nalment, com a futura periodista, crec que sí però m’oloro que pels oïents el que interessa més és que plogui. Pel meu entorn immediat, la notícia del dissabte era la pluja i pels amics d’en Víctor també. En canvi pels diaris i les televisions i ràdios l’article d’opinió del president català era el gran tema.

Davant aquest exemple, com tants en podem trobar cada dia, ens hem de plantejar tots els futurs periodistes si la política ha de marcar l’agenda informativa. I es que tal i com titulo al post, estic convençuda que la política només interessa als periodistes.

dimarts, 6 de maig de 2008

Quan no hi ha notícies perquè tothom està de pont

El tema
El pont de l'1 de maig, políticament, el podem definir com el pont del Tribunal Constitucional. Els diferents partits polítics s'han passat el llarg cap de setmana comentant i valorant la “suposada” decisió del Constitucional en matèria de l'Estatut. És com un espècie de “fer bullir l’olla” d’un dels grans temes d’aquest any perquè el fet real és que aquests propers dies el TC començarà a debatre els articles. Dit d’una altra manera, quan no hi ha notícies perquè tothom està de pont... tot si val.

Els experts
Experts en dret constitucional ja adverteixen que l’Estatut fila molt prim la ratlla del que permet la Carta Magna i per tant els debats es preveuen laboriosos i llargs. Un dels punts més conflictius és el de la relació bilateral Estat-Generalitat: que estableix un diàleg de tu a tu entre les dues administracions, al marge de les altres autonomies. La catedràtica en Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Teresa Freixa però, assegura que el text estatutari es mou en els límits de la constitucionalitat i NO dubta de la imparcialitat dels membres del Tribunal, malgrat que són càrrecs nomenats pel Govern Espanyol i el Parlament.

Què en diu la premsa

Sigui com sigui, la premsa està “fent sang” de la qüestió. Aquest divendres 2 de maig la Vanguardia publicava en portada que “El Tribunal Constitucional accepta que l’Estatut defineixi Catalunya com a nació”. En l’article també anunciava que el TC rebutjava però, la bilateralitat entre l’Estat i la Generalitat. Aquestes són les conclusions del primer debat del Tribunal a què, diu el diari, “ha pogut accedir” La Vanguardia.

Resposta dels polítics

Davant d’aquesta filtració els polítics no han esperat a reaccionar i a crear “la notícia”. Des del govern han advertit que l’Estatut s’ha d’aplicar tal com es va aprovar i el conseller d’economia Antoni Castells ja ha dit que l’Estatut ja ha entrat en vigor i que reconeix la bilateralitat. Convergència i Unió reclama coherència al Constitucional. Molt diferent però, ho veuen des del Partit Popular català. Daniel Sirera reitera que Catalunya no és un nació i que les primeres deliberacions del TC els donen la raó. Els popular recordem, van demanar el recurs d’inconstitucionalitat fa un any i mig i ara s’ha de començar a debatre.

Conclusió

Queda clar, quan no hi ha notícies els periodistes en les creem. El que és més dur d’acceptar és que els mateixos polítics acceptin entrar en aquest joc.

diumenge, 4 de maig de 2008

El Ministeri d’Igualtat no funciona

El reclamat Ministeri d’Igualtat ja existeix i té seu al carrer Alcalà de Madrid, on abans hi havia ubicada la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. Les noves lletres daurades i en majúscula del ministeri s’acaben de col·locar... però res més.

Ni al Google
Si vas al Google per accedir a la pàgina web no existeix i et trobes la definició curta de la Wikipèdia i si intentes contactar-hi encara és pitjor perquè no tenen telèfon fix. Tampoc ordinadors ni taules. Si que se sap quins treballadors hi haurà però encara falten uns dies perquè s’ubiquin. La meitat sortiran de la Secretaria de Polítiques d’Igualtat i de la Delegació de Violència de Gènere i l’altra del ministeri de Treball.

Com es financia?
Pel que fa el pressuposat si es tenen xifres concretes; 43 milions d’euros a repartir amb l’Institut de la Dona i l’Institut de la Joventut. Des de Moncloa s’ha deixat clar però que no es farà un crèdit extraordinari i per tant Igualtat rebrà menys que una secretaria general. Segons el Ministeri d’Ecnomia els diners extres que falten sortiran de la secció 31 dels pressupostos de l’estat reservats, en principi, per gastos imprevistos.

Pobre cap de premsa
A falta de tot això és normal que el servei de premsa de la ministra Bibiana Aído acumuli desenes de peticions d’entrevistes i de reportatges de mitjans de tot el món. Tothom vol saber què caram passa amb el nou i esperat ministeri de Zapatero. De moment el diari “El País” ja ens ha avançat tota aquesta informació.

Igualdad con pocos medios (article del diari El País, 3 maig 2008)

divendres, 2 de maig de 2008

La sequera és un problema més social que polític

Tots ho diuen i tothom ho afirma però realment no s’ha fet oficial. Aquest diumenge 13 d’abril el diaris, les ràdios, les televisions i agències de comunicació s’empasten la boca assegurant que Zapatero i Montilla han tancat un acord per solucionar el problema de sequera. La solució d’or es diu: interconnexió de xarxes des de Tarragona fins a Barcelona. Es tracta de fet d’un minitransvasament de l'Ebre amb una canonada d’uns 60 km de llarg i gairebé un metre i mig de diàmetre.


Anem a pams

Començarà als dipòsit del barri de Sant Pere i San Pau de Tarragona i acabarà a Olèrdola a la comarca de l'Alt Penedès i tot el recorregut el farà paral·lel a l’autopista AP7. La sequera s’ha convertit en la seva vessant política amb el gran tema de l’any que enfronta govern, govern espanyol, membres dels diferents partits i representats, en alguns casos, d’un mateix partit. Ara el cop

d’efecte, que tècnicament ha d’oficialitzar Montilla aquesta setmana, tothom l’ha avançat aquest cap de setmana però cap dels mitjans de comunicació hi ha volgut buscar l’altra cantó de la notícia. Dit d’una alta manera, tots els mitjans acaronen els avanços polítics del problema de la sequera però cap en busca la conseqüència social.


Canvi de rumb

La tensió social per la falta d’aigua se l’ha emportat la faceta política i molt sovint s’oblida la part més social i humana. Sense voler recordar l’etapa de l’Estatut la sequera se l’han quedat els polítics, que són els que l’han de solucionar però si us plau, no oblidem que el tema és un problema precisament per la seva implicació social que comporta i no pot ser que moltes vegades ens la deixem. És mot important que els periodistes es plantin i deixin de subscriure el que diuen des de dalt. Un canvi necessari dels nostres mitjans ve per l’aproximació de les notícies als afectats que, com sempre, són els de baix.