La "propalestinitat" dels catalans

El president dels Estats Units, George Bush, vol acabar el seu mandat tancant el conflicte arabo-israelià. Aprofitant els seixantè aniversari de la proclamació d’independència d’Israel en mans de David Ben Gurion, Bush s’ha desplaçat a la zona, ara fa dues setmanes, pronosticant un escenari de pau al Pròxim Orient. Aquesta presumptuosa fita és el gran caramel que, des de fa anys, els presidents nord-americans persegueixen. Bill Clinton va intentar més d’una vegada fer de mediador al llarg dels 8 anys de president i, tot i quasi aconseguir-ho, no se’n va sortir. Tot fa pensar per tant, que George Bush tampoc deixarà la Casa Blanca amb un acord, o una primera conclusió, que permetrà apagar el gran polvorí de la zona en els propers mesos o anys.

Conflicte d'abast interncional
Un dels motius d’aquesta impossibilitat resolutiva és que el conflicte s’ha convertit amb una confrontació ideològica d’abast internacional. Amb el pas dels anys les principals potències mundials han incidit de ple en la lluita i, paral·lelament, s’han anat creant diverses tesis al respecte a tot el món occidental. Una de les més cridaneres és la que va plantejar Samuel Huntington amb la publicació del llibre “xoc de civilitzacions” on afirmava que no hi ha cap possibilitat de trobada entre el món occidental i el món àrab. Darrera de tot això però, introduïa la idea del fanatisme islàmic. Aquesta premissa la va recollir George Bush que al llarg del seu mandat ha agafat alguns països àrabs com a diana a combatre, argumentant que són “enemics reals dels Estats Units i el món occidental”. Aquest odi cap al món àrab va acabar de prendre força amb els atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 a les torres bessones de Nova York.

Espanya antisemita
Davant d’aquest escenari Catalunya no s’ha quedat parada. A l’anti-americanisme que es respira al país si ha sumat el rebuig històric dels catalans, i espanyols, cap als jueus. Uns dels directors de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària de Madrid, Jesús A. Núñez Villaverde, defineix el sentiment espanyol com “anòmal, contaminat per una inefable combinació d’estereotips infundats, ignorància i judicis de valor crítics”. Els historiadors medievalistes i d’història moderna asseguren que la petjada de l’expulsió dels jueus l’any 1492 ha quedat com una ferida oberta i que sobre aquesta base, s’han construït posteriorment imatges de conspiració com la“judeo-maçònica” defensada pel règim de Franco, o la idea del suposat poder amagat dels jueus de voler governar el món.

Els catalans...
Els catalans tendim a defensar la causa palestina. Els experts conclouen que el conflicte es viu com a llunyà però l’herència antisemita ens fa apropar a l’altra bàndol. Tal i com apunta l’últim número de Le Monde diplomatique “no cal saber res; només cal veure la quantitat de joves que porten la kufia palestina i sabrem què pensen els espanyols del conflicte àrabo-israelià el mes que es compleixen 60 anys de la creació de l’estat d’Israel”. Un altra exercici que serveix per visualitzar la postura dels catalans en aquest tema, és l’impacte rotund de documentals com el “checkpoint” de l’israelià Yoav Shamir, que mostra com viuen cada dia els palestins els més de 600 punts fronteres controlats per l’exèrcit israelià. El sentiment “propalestí” s’escalfa encara més i acaba de reafirmar la “propalestinitat” catalana del conflicte.